Mai ningú no ha d’oblidar els seus orígens. Aquesta és una afirmació contundent, lapidària, tancada en banda. Mai, en cap moment del temps. Ningú, tothom hi està inclòs. No ha de, tenir que... estar obligat a... un deure per complir. Oblidar els seus orígens, el què.
Al acabar de llegir-ho l’emoció et recorre el cos, recordant d’on vens i qui eren els teus avantpassats. No ho oblidis. Per un moment t’agradaria estar amb les persones que han deixat la vida a prop teu, aquelles que formen part del teu origen més proper. Sents la seva presència i recordes el que més t’interessa de cadascú d’ells. Al cap i a la fi, la memòria és selectiva, i el teu origen també.
El verb oblidar fa por. Vivim una època en que la informació i el coneixement tenen un valor increïblement alt com per anar oblidant les coses per allí.
Noms com Alzheimer ens sacsegen el cos gràcies a que coneixem què s’hi amaga darrera d’aquest vocable àrabo-alemany, tot i que ens és impossible posar-nos en la seva pell; persones sense memòria.
Cares llargues i un “ho sento” acostumen a anar de la mà del “ho he oblidat”. Un lleu sentiment de penediment i/o culpa, en funció del nivell d’oblit, sorgeix de l’oblidadís, junt amb les ganes d’apedaçar ràpidament l’efecte provocat.
Per altre banda, el dia, el cognom, un poble, un rapinyaire, el folklore – ara no fa molt vaig veure per la televisió com la gent d’un poble estava creant nous actes folklòrics per a que d’aquí un centenar d’anys (o els suficients per a que els creadors estiguin enterrats) el poble tingués noves tradicions. Que grans! -, segueixo, l’univers, una llei, un riu o una persona disposa d’origen, pel que és quelcom que afecta a tot el nostre entorn. Fàcilment doncs, existirà un origen comú a tot el que ens envolta. Diguem-li origen de la vida, origen de l’univers, origen de la consciència...
La frase en qüestió pren força.
Mai ningú no ha d’oblidar els seus orígens.
Si li preguntem a una persona estàndard quin és el seu origen, segurament ens respondrà que la seva mare era de tal lloc i el seu pare de no sé on, i el seu avi, i l’avi del seu avi, i diuen que si sembla ser que per part de pare venim d’allà lluny ves tu per on, però per part de mare som de tota la vida d’aquí. Si li preguntem a una altre persona estàndard quin és el seu origen potser et diu que és de Manresa i es queda tan ample. Un altre dels estàndards et pot començar a explicar que si a casa seva eren comerciants ja al S.XVIII, i el seu besavi va ser l’últim que baixava del poble amb les mules carregades de les millors teles que s’hi cosien, i després ja van obrir un petit negoci que va desembocar en la fàbrica que dirigeix ell actualment. Una altra persona et pot contestar que no en vol saber res del seu origen, que l’ha oblidat per complert. Potser està equivocada? I una altra persona estàndard et pot parlar de la gran categoria social que des de ja fa segles ostenta la seva família, els nom-i-cognom compost, reconeguda per tota la comarca i sempre respectada. De com ell conserva el perfil que ja dibuixava el seu rebesavi (com es pot observar en el retrat de metro i mig que penja de la sala d’estar de la planta baixa de la casa de la família) i de com ha seguit la tradició familiar en costums, treball i relacions socials. Però, que et respon una persona estàndard orfe? Et dóna el nom de la ciutat de la que prové i es queda tan ample com el de Manresa o, a diferència del manresà, ell es repeteix la pregunta cada matí?
Potser el fet que el meu avi fos orfe fa que jo em faci la mateixa pregunta de tant en tant. Gràcies a aquest fet, i amb la seguretat que m’ofereix l’altre part de la família que és de tota la vida de Tarragona [tradició romana], puc fantasiar sobre l’origen del meu avi i part del meu [no vull deixar de nombrar a la meva àvia, de La Font de la Figuera]. I fantasiant, fantasiant, res m’agrada més que passar a formar part d’aquella tropa de ganduls que són la família reial espanyola, ho trobo bastant divertit. Diuen que el rei té repartits per la península i part de l’extranger infinitat de fills, suposo que això li ve d’origen i per tant el seu pare i avi també es dedicaven a la fecundació del país. Pel que el meu avi, alt i robust com el recordo, amb la cara marcada i gran expressió, podria ser-ne un d’ells. Abandonat en un orfenat de la capital i destinat per l’exèrcit a la ciutat de Tarragona, on es quedaria tocant el trombó de vares en vàries coples de la ciutat. I jo, doncs, descendent borbònic...
Si el meu avi fos viu, segurament no li faria gens de gràcia aquest origen que li he encolomat en les meves hores perdudes, així que: “perdona abuelo, lo olvidé”.
Mai ningú no ha d’oblidar els seus orígens no entén de situació geogràfica, ni de nom. Sinó de maneres i fets, d’amor i de mirar endavant. Si d’aquí uns anys em pregunten, o oblido, l’origen d’aquest blog, em remuntaré a aquest escrit i respondré.
